Segment TP descendent observat com a signe ECG precoç en ~30% dels pacients amb pericarditis, visualitzat millor a les derivacions D.II i precordials laterals
Signe d’Spodick: segment TP descendent
Canvi en l’ECG associat amb la fase I de la pericarditis, descrita inicialment per David H. Spodick el 1974. Aquest signe ha estat relativament poc avaluat fins a una anàlisi retrospectiva recent de 2020. Witting et al, consideren que per a que un ECG demostri el signe d’Spodick cal que almenys dues derivacions tinguin el segment ST descendit almenys 1 mm.
Significança clínica
Troballa electrocardiogràfica potencialment útil per distingir entre una pericarditis aguda i una síndrome coronària aguda (SCA)
Segons Witting el signe d’Spodick’s es troba en el 29% dels pacients amb pericarditis i en 5% dels pacients amb SCASEST (OR 5.9)
La depressió única del segment PR pot ser enganyosa, ja que s’observa en el 12% de pacients amb SCASEST
Un altre estudi prospectiu de Porela et al va trobar que la depressió del segment PR té una alta sensibilitat (88%) per a miopericarditis però una baixa especificitat
El 1973 i 1974, Spodick descriu les quatre fases clàssiques de l’evolució de canvis electrocardiogràfics de la pericarditis, incloent-hi elevacions de l’ST i depressions del PR.
Nota: Menys del 50% dels pacients progressen per les quatre fases clàssiques i l’evolució dels canvis pot no seguir aquest patró típic.
Spodick descrivia específicament el desnivell del segment T-P, més tard anomenat signe d’Spodick
…el registre electrocardiogràfic de la lesió auricular en la pericarditis aguda és anàloga a la de la fase 1 de la lesió subepicardíaca ventricular en tant que cadascuna segueix l’orientació de la respectiva ona (T) de recuperació.
Com que molt teixit auricular es troba posterior, a la dreta i relativament cefàlic als ventricles, l’orientació del vector d’una lesió generalitzada auricular (AP-R) s’esperaria a la dreta i superior (som es mostra en el pla frontal AP) i també posterior. Les depressions del segment PR arreu del precordi documenten la component posterior.
A causa d’aquestes desviacions del segment P-R segment, és important a la pràctica considerar el segment T-P com a la línia de base electrocardiogràfica per evitar malinterpretar la depressió del segment P-R com a elevació del segment S-T. Spodick 1974
ECG d’un home de 42 anys diagnosticat de pericarditis idiopàtic/viral . Aquest ECG mostra la fase 1 de pericarditis amb una depressió difusa del segment PR i elevació del segment ST (excepte a V1 i vR que es veu elevació del PR). La tira de ritme de D.II mostra depressió del PR i elevació de l’ST amb un pendent descendent del segment TP (signe d’Spodick com marca la fletxa blava). El signe d’Spodick sovint s’identifica millor a D.II com en aquest ECG. [Chaubey VK, Chhabra L. 2014]
Diferenciar la pericarditis de l’scaest
Les característiques més discriminants de l’SCAEST són la depressió de l’ST, elevació de l’ST a D.III major que a D.II i l’absència de depressió del PR. Per tant, encara estaria recomanat buscar primer les característiques d’SCAEST en un ECG amb elevació de l’ST.
Cercar depressió de l’ST (a part de les derivacions vR i V1)
Buscar elevació a D.III > D.II
Cercar elevació de l’ST horitzontal o en pujada convexa
A més d’aquestes, es poden revisar característiques addicionals com el signe d’Spodick per diferenciar encara més el diagnòstic de pericarditis.
Adaptat de “Evaluation of Spodick’s sign”: Witting et al
Exemples
Pericarditis aguda:
Taquicàrdia sinusal
Elevació concava generalitzada de l’ST i depressió del PR (D.I, D.II, D.III, vF, V4-6).
Depressió reciproca de l’ST i elevació del PR a V1 i vR
Via aquesta entrada del blog d’@eddyjoemd m’assabento realment com funcionen els aparells automàtics de mesura de la pressió arterial (PA) no invasiva, els típics braçals pneumàtics dels nostres monitors de constants vitals. I veient com funcionen, podem dir que no sempre tots els resultats que surten a la pantalla són de fiar.
Anem a pams, i fixem-nos en els tres mètodes principals de mesurar la pressió arterial. El que es considera estàndard de referència és la pressió arterial invasiva: es col·loca un catèter a una artèria del pacient, habitualment una radial, que es connecta a un transductor de pressió. Aquest és un aparell que converteix la pressió a l’interior de la llum de l’artèria en un senyal elèctrica que el monitor interpretarà i ens mostrarà a la pantalla, tant en forma d’ona, com numèricament mesurant la pressió més alta (sistòlica) i la més baixa (diastòlica) de cada cicle cardíac. La Pressió Arterial Mitjana (PAM) es calcula a partir de la mesura de l’àrea sota la corba d’aquesta ona, agafant el valor que la separa en dues meitats d’igual àrea.
A casa nostra és poc habitual que a urgències instaurem aquest dispositiu als nostres pacients, i encara ho és menys en extrahospitalària, i ens decantem per mètodes no invasius.
Antigament, es feia servir el mètode auscultatori manual, en què una persona situava un fonendoscopi sobre l’artèria braquial i auscultava els sons de Korotkoff mentre desinflava lentament un braçal, inflat prèviament en el mateix braç, observant el manòmetre que mesurava la pressió d’aquest braçal. La pressió vista en el moment de sentir el primer batec és la pressió sistòlica i el moment de deixar d’auscultar cap batec correspon a la pressió diastòlica. Amb aquest mètode és fàcil necessitar un minut o més per a determinar una mesura de PA, consumint molts recursos humans si cal fer-ho de forma seriada cada pocs minuts. A més és un mètode poc fiable i amb poca fiabilitat interobservador, especialment en un lloc tan poc silenciós com un servei d’urgències.
Amb la PA sistòlica (PAS) i diastòlica (PAD) obtingudes es pot calcular la pressió arterial mitjana. La forma més senzilla de calcular-la és la coneguda com a fórmula de Gauer
PAM = PAD + (0,33xPP)
on PP és la PAS-PAD
que encara podem simplificar més en sumar un cop la pressió sistòlica, dos cops la diastòlica i dividir aquesta suma entre 3.
PAM = (PAS + 2*PAD)/3
També podem fer servir una calculadora en línia. Hi ha també altres fórmules que pretenen ser més precises en la determinació de la PAM que l’esmentada de Gauer.
També podem fer servir el mètode palpatori, més antic i tot que l’auscultatori. En aquest cas també fem servir l’esfigmomanòmetre, però en comptes d’auscultar el que fem és palpar l’aparició de pols distal al braçal. El moment en que apareix es correlaciona amb la pressió sistòlica, potser essent una mica més baixa. I si bé hi ha algun autor que suggereix que també és possible palpar la pressió diastòlica no he estat capaç d’aconseguir-ho de forma consistent.
En temps més recents han aparegut aparells que mesuren la PA de forma automàtica. Fan servir una forma de mesurar diferent a l’auscultatòria, es basen en la minúscula oscil·lació del volum de l’extremitat que es produeix amb el pas de sang de cada batec. Aquesta oscil·lació es transmet al braçal pneumàtic i és detectada pel transductor de pressió. La màquina inicialment infla el braçal fins que impedeix el pas de sang, i a partir d’aquí va disminuint la pressió i començarà a detectar aquestes oscil·lacions fins que el braçal s’haurà desinflat tant que no serà capaç de detectar-les. La màquina registra aquestes “ones”, que inicialment són molt petites, es van incrementant fins a una amplitud màxima i llavors disminueixen de nou fins a desaparèixer.
Aquesta amplitud màxima mesurada és la que es considera com a pressió arterial mitjana (PAM)
Gràfiques que mostren les oscil·lacions detectades pel braçal neumàtic. La Max Pulse (P) correspon a la PAM detectada per la màquina, mentre la Manual MAP correspon a la determinació de la PAM calculada amb una mesura auscultatòria manual de la pressió sistòlica (SBP) i diastòlica (DBP).
És a partir d’aquesta màxima amplitud mesurada, que determina la MAP automàtica, que es calculen les pressions sistòlica i diastòlica. I dic calcular perquè és així com les màquines automàtiques oscil·lomètriques obtenen els valors de la pressió sistòlica i diastòlica. Per a fer aquest càlcul es fan servir diversos algorismes, cada fabricant el seu, i aquests algorismes es validen en estudis comparant-ne els resultats amb els d’altres mètodes de mesura. Val a dir que aquestes validacions les fan els fabricants d’aparells en voluntaris sans, habitualment comparant amb el mètode auscultatori, i un cop aprovats i al mercat es poden fer altres estudis per corroborar-ne la precisió en l’ús real.
I és en aquests estudis, p. ex. aquest de Kaufmman, on s’observen algunes diferències, que sí bé en mitjana no són especialment rellevants, si que tenen una variabilitat individual suficient perquè en algun pacient es prenguin decisions basades en aquesta mesura errònia.
Resultats de : mostra lleugera diferència entre les mitjanes de les mesures de les pressions sistòliques, diastòliques i mitjanes fetes de forma invasiva o no invasiva. També s’observa que la desviació estàndard és molt gran. En la pressió mitjana és on les diferències són menors. Les gràfiques de Bland-Altman reafirmen visualment aquest fet, mostrant la de la pressió mitjana lleugerament menys variabilitat que la diastòlica i de forma més evident amb la pressió sistòlica.
A aquesta potencial imprecisió del càlcul algorítmic cal afegir-hi la variabilitat intrínseca de la pressió arterial i dels potencials factors que la poden alterar, com poder ser arrítmies, com la fibril·lació auricular o extrasístoles, que modifiquen els temps d’omplerta dels ventricles, modificant així els volums sistòlics d’un batec a un altre. Com que això alterarà l’amplitud oscil·lomètrica que detectarà el manegot, es pot afectar la lectura que farà l’aparell de màxima amplitud, proporcionant-nos un valor erroni o determinant que no és possible la mesura. I, evidentment, totes les mesures que fem, amb qualsevol mètode, s’haurien de fer en les condicions adequades: el transductor o braçal a la mateixa alçada que el cor i sense elements que dificultin la circulació sanguínia de l’extremitat on mesurem.
La conclusió de tot aquest llençol és la que diu el títol, la mesura de la pressió arterial no invasiva no és tan acurada com la invasiva, i si fem servir aparells automàtics, la PAM és la mesura més fiable que ens dona l’aparell. La precisió és encara menor en la presència d’arrítmies o en mesures extremes. Si hem de prendre decisions terapèutiques d’acord amb la pressió arterial, pot ser una bona idea fixar-nos més en la pressió mitjana que en la sistòlica i disposar de diferents mesures que siguin consistents entre elles i altres paràmetres o simptomatologia del pacient.
van der Hoeven NV, van den Born BJH, van Montfrans GA. Reliability of palpation of the radial artery compared with auscultation of the brachial artery in measuring SBP. J Hypertens. 2011 Jan;29(1):51–5.
1.
Papaioannou TG, Protogerou AD, Vrachatis D, Konstantonis G, Aissopou E, Argyris A, et al. Mean arterial pressure values calculated using seven different methods and their associations with target organ deterioration in a single-center study of 1878 individuals. Hypertens Res [Internet]. 2016 Sep [cited 2022 Oct 11];39(9):640–7. Available from: https://www.nature.com/articles/hr201641
1.
Kaufmann T, Cox EGM, Wiersema R, Hiemstra B, Eck RJ, Koster G, et al. Non-invasive oscillometric versus invasive arterial blood pressure measurements in critically ill patients: A post hoc analysis of a prospective observational study. J Crit Care. 2020 Jun;57:118–23.
Zheng D, Amoore J, Mieke S, Smith FE, King S, Murray A. Automated blood pressure measurement: Reasons for measurement variability uncovered. Vol. 36. 2009.
1.
Campbell M, Sultan A, Pillarisetty LS. Physiology, Korotkoff Sound. In: StatPearls [Internet]. Treasure Island (FL): StatPearls Publishing; 2022 [cited 2022 Oct 9]. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK539778/
Seifi S, Khatony A, Moradi G, Abdi A, Najafi F. Accuracy of pulse oximetry in detection of oxygen saturation in patients admitted to the intensive care unit of heart surgery: comparison of finger, toe, forehead and earlobe probes. BMC Nurs. 17 abril 2018;17:15.
2.
Carter BG, Carlin JB, Tibballs J, Mead H, Hochmann M, Osborne A. Accuracy of two pulse oximeters at low arterial hemoglobin-oxygen saturation. Crit Care Med. juny 1998;26(6):1128-33.
3.
Roberts BW, Kilgannon JH, Hunter BR, Puskarich MA, Pierce L, Donnino M, et al. Association Between Early Hyperoxia Exposure After Resuscitation From Cardiac Arrest and Neurological Disability. Circulation. 15 maig 2018;137(20):2114-24.
4.
Choi SJ, Ahn HJ, Yang MK, Kim CS, Sim WS, Kim JA, et al. Comparison of desaturation and resaturation response times between transmission and reflectance pulse oximeters. Acta Anaesthesiologica Scandinavica. 2010;54(2):212-7.
5.
Schallom L, Sona C, McSweeney M, Mazuski J. Comparison of forehead and digit oximetry in surgical/trauma patients at risk for decreased peripheral perfusion. Heart & Lung: The Journal of Cardiopulmonary and Acute Care. 1 maig 2007;36(3):188-94.
6.
Bickler PE, Feiner JR, Severinghaus JW. Effects of Skin Pigmentation on Pulse Oximeter Accuracy at Low Saturation. Anesthesiology. 1 abril 2005;102(4):715-9.
7.
Branson RD, Mannheimer PD. Forehead oximetry in critically ill patients: the case for a new monitoring site. Respir Care Clin N Am. setembre 2004;10(3):359-67, vi-vii.
8.
Pu LJ, Shen Y, Lu L, Zhang RY, Zhang Q, Shen WF. Increased blood glycohemoglobin A1c levels lead to overestimation of arterial oxygen saturation by pulse oximetry in patients with type 2 diabetes. Cardiovasc Diabetol. 17 setembre 2012;11:110.
10.
Allen J. Photoplethysmography and its application in clinical physiological measurement. Physiol Meas. març 2007;28(3):R1-39.
11.
Jubran A. Pulse oximetry. Intensive Care Med. novembre 2004;30(11):2017-20.
12.
Watcha MF, Connor MT, Hing AV. Pulse Oximetry in Methemoglobinemia. American Journal of Diseases of Children. 1 juliol 1989;143(7):845-7.
13.
Chan ED, Chan MM, Chan MM. Pulse oximetry: Understanding its basic principles facilitates appreciation of its limitations. Respiratory Medicine. 1 juny 2013;107(6):789-99.
14.
Aldrich TK, Gupta P, Stoy SP, Carlese A, Goldstein DJ. Pulseless Oximetry: A Preliminary Evaluation. Chest. desembre 2015;148(6):1484-8.
15.
Sjoding MW, Dickson RP, Iwashyna TJ, Gay SE, Valley TS. Racial Bias in Pulse Oximetry Measurement. New England Journal of Medicine. 17 desembre 2020;383(25):2477-8.
16.
MacLeod DB, Cortinez LI, Keifer JC, Cameron D, Wright DR, White WD, et al. The desaturation response time of finger pulse oximeters during mild hypothermia. Anaesthesia. gener 2005;60(1):65-71.
17.
Shelley KH, Dickstein M, Shulman SM. The detection of peripheral venous pulsation using the pulse oximeter as a plethysmograph. J Clin Monit. setembre 1993;9(4):283-7.
18.
Chan MM, Chan MM, Chan ED. What Is the Effect of Fingernail Polish on Pulse Oximetry? CHEST. 1 juny 2003;123(6):2163-4.
El document amb els enllaços clicables 